JO TAMBÉ ESTIC UNA MICA PERDUDA

Hola noies, fa poc vaig començar una relació amb una noia. Al principi vaig tenir els meus dubtes, que si el què pensaran o el què diran els altres, però vaig decidir anteposarme a tot això pel que sentia per ella. Durant aquest període de temps en què només tenia al cap això que em passava, vaig tenir el recolzament dels amics més propers que em deien tots que fes el que sentis, i que per ells seguiria essent la mateixa persona. Tot i així, jo no n'estava del tot convençuda i per això tenia debats interns sobre què havia de fer realment. La qüestió és que la noia en qüestió m'agradava molt i després de menjar-me molt el tarro vaig decidir passar de tot i viure. Al mes i poc vaig dir-ho als meus pares, però, essent com són, sabia que no podrien creure-ho i que estarien malament. I efectivament, des de llavors no he deixat de tenir marrons. Diuen que m'equivoco i que això és només una època, que després quan això em passi (fent referència a l'enamorament) no podré tornar enrere i ja m'hauré posat dins aquest mon..
El problema no és que ells pensin això, sinó que jo no estic segura de ser lesbiana, i el que aconsegueixen ells és crear-me encara més dubte i tenir més por al rebuig per part de la societat. Sé que només puc saber jo què sento, però, és aquí on volia arribar, no ho sé.. intento buscar ajuda i consell, però les meves amistats més properes són inexpertes en aquest tema i som joves encara per saber com es exactament el mon real. A més, em costa dir que estic amb una noia i vull que quanta menys gent ho sapiga, millor. Per això encara el meu problema és més gran.
Arrel de que els meus pares s'hi oposin de tal manera, em genera més dubtes i no estic segura amb el que tinc. Cal dir que amb la meva jove edat, he tingut una experiencia aixi anterior, però, era amb una amiga molt propera, ere md'adolescents i no ho vam dir a ningú. Això si, quan va acabar-se vaig preguntar-me què era i què em passava, però per no menjar-me més el cap (devia tenir entre 16 i 17 anys) vaig decidir que havia sigut nomes una experiencia i que havia doblidar-ho perquè sino em feia mal. Crec que vaig decidir treure-ho del meu cap perquè començava a tenir crisi existencial amb mi mateixa, de manera que va marxar del meu cap, si, però no del record.. Potser per això també al principi de la relacio que tinc ara vaig decidir passar del que podrien dir i viure-ho, si era aixi era aixi, li pesés a qui li peses.

Perdoneu el meu gran rotllo, només volia intentar explciar-vos la meva història i demanar consell, estic bastant malament pel que em passa, no sé si és que no vull acceptar-ho o no ho sóc realment.. Cal dir també he he estat amb algun noi, però només de novietes, sense arribar a fer res més que algun petonet.. Per tant, sé que puc apropar-me als nois, i partint de com estic i com em sento en aquest moment, he pensat si podria estar-hi.. crec que si..
què penseu vosaltres? la meva parella sap que estic en crisi per això, em recolza i està al meu costat encara que sap que potser s'acaba. Em dona temps perquè pensi què sento i què vull realment, però no puc fer-la esperar eternament, vulgui o no, me l'estimo, el problema està en que no sé de quina manera.

Sé que el foro no és per desfogar-se ni un consultori psicològic, pensareu que estic ben xalada i que hauria de tenir les coses clares, però no les tinc i em privo a mi mateixa de demanar ajuda al món per por a que es faci public que estic amb una noia.. ja veieu, el problema és més gran del que fins i tot sembla.. sóc un desastre..
alguna de vosaltres, podria dir-me què en pensa, si ha tingut alguna vegada un sentiment similar o ja no demano donar-me consell, sinó ajudar-me per estar més tranquila?

Gràcies per l'ajuda, però sobretot gràcies per tirar endavant amb tot això, sinó, gent com jo encara ens sentiriem més perdudes...

sé que dir-ho als meus pares sense estarne del tot convençuda va ser un error, o potser pensareu que no.. sóc molt impulsiva, i en aquell moment us prometo que estava tan bé amb la meva parella que no vaig arribar a pensar en tot el que vindria després..

perdoneu un altre missatge meu, crec que era important dir el per què dir-ho tan ràpid a casa si feia un mes i poc que jo també havia estat dubtant, i si tampoc tinc clar ni tenia clar ser lesbiana, però tenia clar que estava amb una noia..


creieu vosaltres que ens hem d'etiquetar?
penseu que és possible enamorar-se de persones, independentment del sexe d'aquestes?

Bones Nou,

Se que fa temps que vas escriure, ha millorat alguna cosa?

Jo no crec que ens haguem d'etiquetar depèn del tarannà de cada persona, jo vaig haver de fer-ho per aclarir-me en el seu moment, tant cap a mi com cap els altres.
Hi ha gent que necessita posar un nom a allò que li està passant, però en canvi la meva companya de pis no s'ha etiquetat mai.

No hi ha normes d'actuació, cadascú fa el que necessita fer, segurament ens equivoquem però si el teu cor et deia que ho fessis segur que està ben fet.

A part d'això, es clar que és possible enamorar-se de les persones, de fet ens enamorem de les persones, però jo penso que aquestes persones tenen un físic que també t'atrau, no només el seu interior...
No cal que t'etiquetis i si ho vols fer, no tot és blanc o negre, existeix la Bisexualitat.

La frase "no podré tornar enrere i ja m'hauré posat dins aquest mon" és molt xunga! que no és una droga! (bueno la veritat és que estar amb noies enganxa, però no ve al cas .

No sé xiqueta, molts ànims i espero que això no faci trontollar la relació, que no val la pena patir tant, pensa en lo bé que estàs amb ella i no el que hagin de pensar els/les altres.

Una abraçada ben forta!